Aquest ha sigut el segon llibre de lectura d'aquest primer semestre i he de dir que ha sigut un plaer haver pogut rebre nous coneixements i nous punts de vista mitjançant les experiències d’en Jaume Cela i d’en Juli Palou.
El llibre està dirigit, com ven bé ens aclara el títol, a persones que són o que seran mestres en un futur no molt llunyà i ens explica les seves experiències, habilitats, sentiments, la manera de ensenyar als nens, coses que no hem de fer, consells que hem de seguir, etc.
Abans de començar esmentant els fragments o capítols que més m’han sobtat del llibre, seria del meu gust llistar un seguit de paraules clau que s’esmenten en aquest llibre i que crec són necessàries d’entendre:
PEDAGOG: aquesta paraula la utilitzaven els grecs per dir que era la persona que s’encarregava d’acompanyar als nens a l’escola, és a dir, la persona que els conduïa fins al lloc on havien d’adquirir els coneixements. La idea final seria la d’acompanyar al nen en el seu camí cap a l’aprenentatge.
RESPECTE: és imprescindible que adquirim un comportament de respecte cap a la persona o persones que tenim al davant. Sempre haurem de respectar les opinions, pensaments, etc.
VOCACIÓ: ve de la paraula del llatí vocatio, -onis, és a dir, a la idea de crida, de demanda. Allò que atén a les necessitats dels altres és vocacional.
EDUCAR: no només ens hem de limitar a fer classes als nens, cal ajudar-los a créixer en tots els aspectes de la seva vida.
CONFIANÇA I ESPERANÇA: primer de tot em de confiar en nosaltres mateixos donat que es tracta d’una feina de cara als altres i no només hem de donar la impressió de confiar, també ens ho em de creure. Esperem i confiem que la nostra feina sigui d’utilitat per als altres i en les capacitats i possibilitats d’aprendre que tenen els altres.
ACOLLIR: acollim i introduïm al món al nouvingut. La nostra feina aquí tracta d’ensenyar-li de quina manera està organitzar el nostre món on vivim. Fem de mediadors entre allò que s’ha dit i els que necessiten punts de referència.
AUTOESTIMA: és el sentiment valoratiu del nostre ser, de la nostra manera de ser, de qui som nosaltres, del conjunt de trets corporals, mentals i espirituals que configuren la nostra personalitat. Aquesta s’aprèn, canvia i la podem millorar. És a partir dels 5-6 anys quan comencem a formar-nos un concepte de com ens veuen els nostres grans (pares, mestres), companys, amics, etcètera i les experiències que anem adquirint. Resumint: és estimar-se a un mateix per poder estimar als altres.
Seguidament comentaré alguns dels fragments o capítols que més m’han impactat del llibre i intentaré fer una breu explicació-reflexió:
NO POT SER MESTRE QUI...
Pàgina 16 – “La feina de mestre és una qüestió d’ètica. La feina de mestre és una qüestió d’art. Una gran científica que era a la vegada una gran mestra – parlem d’Angeleta Ferrer – ja assegurava que la feina del mestre té més a veure amb l’art que amb la ciència, tot i que la ciència com anirem veient és molt necessària”.
En aquest capítol ens parla de qui NO pot ser mestre jugant sempre amb allò que no podem fer i no amb el que podem fer perquè no sabem quins són els requisits que ha de tenir una persona per fer de mestre. Aquest petit fragment del final ens intenta fer reflexionar, tot gràcies a la gran mestra Angeleta Ferrer, que la feina de mestre està molt més íntimament relacionada amb les arts que amb la ciència però que sense ella no seria ni de bon tros possible l’aprenentatge adequat als temps que corren, i aquest alhora, ni molt menys, adaptat a les necessitats que aquesta societat demana, cada cop més, la ràpida inserció de noves formes i tècniques amb les que tant els nens com els mestres puguin dur la seva tasca educativa.
VOCACIÓ O PROFESSIÓ?
Pàgina 17 – 18 (capítol sencer)
Aquí coincideixo amb el tros o frase que ha escollit el nostre company Joan Amat i reitero que només amb el fet de que ser mestre impliqui atendre les necessitats dels altres ja significa que aquesta professió sigui vocacional.
NO TINGUIS POR DE TENIR POR
Pàgina 21 – “[...], no deixis que la teva por impedeixi que els altres puguin confiar en tu.”
“[...] I has de tenir clar que els mestres que generen confiança són els que mai no s’obliden.”
Trobo que en aquest petit fragment que he escollit ens vol transmetre que si nosaltres no som capaços de transmetre a l’infant una confiança, una seguretat (sense passar-se a ser de l’escola transmissiva) en nosaltres mateixos i amb el que diem, mai serem capaços de crear-li al nen tal seguretat com per crear en ell uns coneixements que li quedaran marcats com una petjada de per vida. Serà en tot cas més difícil arribar al nen.
ORDINADORS A L’AULA ... I UNA BONA FALDA
Pàgina 82 – “La nova pregunta és aquesta: per quant temps tindrà el temps mesura humana?”
“[...] la màquina, per perfecta que sigui, no té falda. No té aquest tou de carn que pot donar suport a la criatura quan aprèn.”
El primer fragment es tracta d’una pregunta amb un toc d’ironia referint-se al ràpid desenvolupament de les eines tecnològiques. Ens vol fer reflexionar que quant queda bàsicament per que les màquines ens acabin dominant i fent que els éssers humans estiguem exempts de creativitat i d’innovació a l’hora no només d’educar sinó també de viure. Per això mateix em d’aprendre a fer un bon ús de les noves tecnologies perquè el més complicat no està en saber utilitzar la tecnologia sinó en saber com adaptar-la a un bon ús com a eina d’aprenentatge per al nen.
PD: si cliquem sobre el link de la imatge del llibre a dalt de tot, s'obrirà la versió HTML creada amb Google Docs!
El llibre està dirigit, com ven bé ens aclara el títol, a persones que són o que seran mestres en un futur no molt llunyà i ens explica les seves experiències, habilitats, sentiments, la manera de ensenyar als nens, coses que no hem de fer, consells que hem de seguir, etc.
Abans de començar esmentant els fragments o capítols que més m’han sobtat del llibre, seria del meu gust llistar un seguit de paraules clau que s’esmenten en aquest llibre i que crec són necessàries d’entendre:
PEDAGOG: aquesta paraula la utilitzaven els grecs per dir que era la persona que s’encarregava d’acompanyar als nens a l’escola, és a dir, la persona que els conduïa fins al lloc on havien d’adquirir els coneixements. La idea final seria la d’acompanyar al nen en el seu camí cap a l’aprenentatge.
RESPECTE: és imprescindible que adquirim un comportament de respecte cap a la persona o persones que tenim al davant. Sempre haurem de respectar les opinions, pensaments, etc.
VOCACIÓ: ve de la paraula del llatí vocatio, -onis, és a dir, a la idea de crida, de demanda. Allò que atén a les necessitats dels altres és vocacional.
EDUCAR: no només ens hem de limitar a fer classes als nens, cal ajudar-los a créixer en tots els aspectes de la seva vida.
CONFIANÇA I ESPERANÇA: primer de tot em de confiar en nosaltres mateixos donat que es tracta d’una feina de cara als altres i no només hem de donar la impressió de confiar, també ens ho em de creure. Esperem i confiem que la nostra feina sigui d’utilitat per als altres i en les capacitats i possibilitats d’aprendre que tenen els altres.
ACOLLIR: acollim i introduïm al món al nouvingut. La nostra feina aquí tracta d’ensenyar-li de quina manera està organitzar el nostre món on vivim. Fem de mediadors entre allò que s’ha dit i els que necessiten punts de referència.
AUTOESTIMA: és el sentiment valoratiu del nostre ser, de la nostra manera de ser, de qui som nosaltres, del conjunt de trets corporals, mentals i espirituals que configuren la nostra personalitat. Aquesta s’aprèn, canvia i la podem millorar. És a partir dels 5-6 anys quan comencem a formar-nos un concepte de com ens veuen els nostres grans (pares, mestres), companys, amics, etcètera i les experiències que anem adquirint. Resumint: és estimar-se a un mateix per poder estimar als altres.
Seguidament comentaré alguns dels fragments o capítols que més m’han impactat del llibre i intentaré fer una breu explicació-reflexió:
NO POT SER MESTRE QUI...
Pàgina 16 – “La feina de mestre és una qüestió d’ètica. La feina de mestre és una qüestió d’art. Una gran científica que era a la vegada una gran mestra – parlem d’Angeleta Ferrer – ja assegurava que la feina del mestre té més a veure amb l’art que amb la ciència, tot i que la ciència com anirem veient és molt necessària”.
En aquest capítol ens parla de qui NO pot ser mestre jugant sempre amb allò que no podem fer i no amb el que podem fer perquè no sabem quins són els requisits que ha de tenir una persona per fer de mestre. Aquest petit fragment del final ens intenta fer reflexionar, tot gràcies a la gran mestra Angeleta Ferrer, que la feina de mestre està molt més íntimament relacionada amb les arts que amb la ciència però que sense ella no seria ni de bon tros possible l’aprenentatge adequat als temps que corren, i aquest alhora, ni molt menys, adaptat a les necessitats que aquesta societat demana, cada cop més, la ràpida inserció de noves formes i tècniques amb les que tant els nens com els mestres puguin dur la seva tasca educativa.
VOCACIÓ O PROFESSIÓ?
Pàgina 17 – 18 (capítol sencer)
Aquí coincideixo amb el tros o frase que ha escollit el nostre company Joan Amat i reitero que només amb el fet de que ser mestre impliqui atendre les necessitats dels altres ja significa que aquesta professió sigui vocacional.
NO TINGUIS POR DE TENIR POR
Pàgina 21 – “[...], no deixis que la teva por impedeixi que els altres puguin confiar en tu.”
“[...] I has de tenir clar que els mestres que generen confiança són els que mai no s’obliden.”
Trobo que en aquest petit fragment que he escollit ens vol transmetre que si nosaltres no som capaços de transmetre a l’infant una confiança, una seguretat (sense passar-se a ser de l’escola transmissiva) en nosaltres mateixos i amb el que diem, mai serem capaços de crear-li al nen tal seguretat com per crear en ell uns coneixements que li quedaran marcats com una petjada de per vida. Serà en tot cas més difícil arribar al nen.
ORDINADORS A L’AULA ... I UNA BONA FALDA
Pàgina 82 – “La nova pregunta és aquesta: per quant temps tindrà el temps mesura humana?”
“[...] la màquina, per perfecta que sigui, no té falda. No té aquest tou de carn que pot donar suport a la criatura quan aprèn.”
El primer fragment es tracta d’una pregunta amb un toc d’ironia referint-se al ràpid desenvolupament de les eines tecnològiques. Ens vol fer reflexionar que quant queda bàsicament per que les màquines ens acabin dominant i fent que els éssers humans estiguem exempts de creativitat i d’innovació a l’hora no només d’educar sinó també de viure. Per això mateix em d’aprendre a fer un bon ús de les noves tecnologies perquè el més complicat no està en saber utilitzar la tecnologia sinó en saber com adaptar-la a un bon ús com a eina d’aprenentatge per al nen.
PD: si cliquem sobre el link de la imatge del llibre a dalt de tot, s'obrirà la versió HTML creada amb Google Docs!
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario